[dilluns, 2 d'agost]
La mar una mica moguda, amb marejol, ha durat un dies més; el vent, però, ha canviat a component SW i la seva força ha baixat clarament a F3, amb algunes ràfegues, això sí, caient notablement cap al final de la jornada. He tornat ha sortir – aquesta vegada, de tarda, sense tripulació – i he pres la precaució de no desenrotllar del tot el gènova. Sortint del port he posat rumb al Sud i, poc després, he fet una virada per avant, posant rumb al Castell de Tamarit. He perfeccionat el senzill aparell per fixar la canya (dos caps de 9 mm i un parell de cordinos amb nusos autoblocants per fixar a la canya i així poder regular-la) i l'he provat en rumb de cenyida: ha donat un bon resultat. Això m'ha permès fer ordre a la cabina mentre navegava. Mirant pels portells podia observar el marejol al nivell dels metacrilats mentre escoltava el Sobrevent com passava les onades. A mtja tarda aquest rumb oest és molt agradable perquè les veles fan ombra a la banyera; m'hi acomodo i em dedico a escoltar la fressa del mar i el vent a les veles.
De sobte m'ha entrat una sed terrible. Normalment acostumo a beure aigua en navegació. Avui, però, he recordat que ahir ens vam deixar una coca-cola a la cabina. Impel·lit per un estrany efecte publicitari he baixat a buscar-la pensant amb el bonic color vermell de la llauna i el seu contacte fresc a les mans però, com no podia ser d'una altra manera, estava a temperatura ambient (30 ºC), i aquesta beguda no m'agrada gens si no és freda. He pensat que si la posava dins d'una bossa la hi lligava un cap i la deixava anar per la popa, remolcant-la una estona, es posaria a la temperatura del mar (20 ºC, si fa no fa) i, per tant, havent baixat uns deu graus la temperatura ja seria altra cosa. M'he divertit observant com el Sobrevent arrossegava l'esquiadora aquàtica una bona estona. Finalment, l'he pujat a bord, com si hagués pescant una tonyina al curricà, i l'he provada. Amb el moviment, el gas de la beguda es feia massa perceptible i la temperatura, encara massa alta. Després de beure'n la meitat, he abocat el que quedava per la borda i m'he guardat l'embàs al cofre de la banyera per porta'l al contenidor de brossa en arribar a port. He tornat a la cabina i m'he begut mitja botella de Solan de Cabras, malgrat estar a temperatura ambient. Molt millor.
[diumenge, 3 d'agost]
Dos dies després de la sortida en què la tripulació va acabar ben marejada, hem tornat a sortir. Avui ja no hi ha marejol. La mar és arrissada i el vent de component SW amb força dos/tres. Hem tornat a repetir la mateixa trajectòria que vaig fer ahir. Aquest cop crec que la tripulació ha gaudit de debò, i el més important: s'ha tret del cap la mala idea de pensar que potser tenia predisposició a marejar-se, la qual cosa, a mi, com a patró, m'ha servir per exculpar-me d'una possible falta d'habilitat emocional - a vegades em fa l'efecte que no sóc prou habil en això - quan es tracta d'ajudar a passar situacions incòmodes, quan les condicions de navegació no són les òptimes. Naturalment, recordo les vegades que, al començament, jo mateix ho passava malament pel mareig, i entenc perfectament que és força desagradable, especialment si hom no té una motivació a prova de vòmits (dit de forma del tot apropiada).
Per no tornar a repetir l'experiment de la coca-cola, he tret el canti de Verdú i l'he omplert amb aigua de les botelles. Al cap de mitja hora ja teníem aigua prou fresca per fer-nos apreciar el senzill plaer de beure en canti. La millor beguda quan fa tanta calor és l'aigua. Ja ho diuen els avis, amb tota la raó del món.
Mentre navegàvem de cenyida he anat a proa i agafat a l'estai m'he dedicat a contemplar com la proa del Sobrevent, content, anava fent via, fruint de la sensació del vent a la cara. He pogut veure unes quantes meduses d'uns deu centímetres de diàmetre i d'un color marró que de seguida hem deixat per l'amura d'estribord. De moment, a la platja encara no han arribat. Passejant amb Puck pel la platja, al capvespre, enguany encara no n'hem vist cap.
Abans de sortir, amb l'ajut de llapis i paper, he explicat a la tripulació les coses bàsiques sobre rumbs i maniobres bàsiques amb la intenció que les poguessin practicar en navegació i així anconseguir que tothom prengués part activa en la navegació: els rumbs més importants (cenyida, través, per l'aleta, empopada, a un llarg, i a un desquarterar), la manera de fer amb les escotes i drisses les voltes mossegades a les cornamusses, la manipulació correcta del gigre (enrotllant l'escota en el sentit de les agulles de rellotge amb un parell de voltes), les precaucions que cal prendre amb el cap de l'enrotllador, la necessitat d'estar ben amatents a la botavara en cas de traslutxar amb vents portants, la maniobra de posar-se a la capa per recollir un nàufrag, ... Les nocions bàsiques de situar-se amb l'ajut de la carta i un compàs de marcacions, l'ús elemental del GPS, etcètera.
Hem practicat la navegació a tots els rumbs, ja que, des del Castell de Tamarit fent el camí invers, que a l'anada hem fet de cenyida, després, a l'hora de tornar ha comportat, lògicament, haver de navegar amb rumb per l'aleta (entrant el vent per l'aleta d'estribord); fins i tot, han practicat l'empopada, obrint la major i el gènova, cada una per una amura (a orelles de mul). Una navegació molt satisfactòria. Confio que la mala estona de fa dos dies hagi estat compensada amb escreix aquesta tarda.
lunes, 4 de agosto de 2008
miércoles, 2 de julio de 2008
Sobrevent, el meu ocell de mar amb veles noves
El Sobrevent salta com una cabreta les onades (marejol), impulsat per un vent de component SW, de força tres, amb el seu gènova i la seva major nova que ens han fet a Tack Veles (Barcelona). Prou que tocava renovar les velles veles. No obstant això, les conservo, com a veles de respecte. Em quedo absort i relaxat escoltant el pas de l'aigua passant per la carena, amb el Sol a proa, i l'estela que deixa el barco per la popa. Les sortides de tarda no són tan caloroses com les de matí, a ple sol; això sí, el vent sol caure al voltant de les vuit de la tarda i, per tant, sovint he de tornar engegant el motor diesel. A mig dia, per contra, puc apurar fins ben aprop de la bocana navegant a vela.
Quan posava rumb a Torredembarra, en una virada per avant, la botavara ha sortit disparada cap al costat de sotavent. Primer no sabia ben bé què estava passant, però de seguida m'he adonat que s'havia desprès el passador del grillet que connecta l'aparell de politxes de l'escota de la major al carro d'escota. Ràpidament he improvisat una escota amb un cap de nou mil·límetres, un mosquetó de seguretat i un nus dinàmic, com els que tantes vegades havia fet servir a muntanya. Mentrestant, he pogut tornar a posar el passador, muntant novament l'aparell al carro, aquesta vegada, però, afegint una baga plana per amortir les estrebades.
Quan posava rumb a Torredembarra, en una virada per avant, la botavara ha sortit disparada cap al costat de sotavent. Primer no sabia ben bé què estava passant, però de seguida m'he adonat que s'havia desprès el passador del grillet que connecta l'aparell de politxes de l'escota de la major al carro d'escota. Ràpidament he improvisat una escota amb un cap de nou mil·límetres, un mosquetó de seguretat i un nus dinàmic, com els que tantes vegades havia fet servir a muntanya. Mentrestant, he pogut tornar a posar el passador, muntant novament l'aparell al carro, aquesta vegada, però, afegint una baga plana per amortir les estrebades.
martes, 24 de junio de 2008
Gènova, drissa i escotes ... renovades
El Sobrevent llueix no solament la major nova sino que, des d'ara, també un llampant gènova. En hissar les veles és ben bé ja com un ocell de mar. Tot comença a estar a punt, doncs, de cara a la navegació d'estiu.
domingo, 24 de febrero de 2008
Nou reflector de radar
També he posat un nou reflector de radar. El vell estava ple d'aigua de pluja i molt deteriorat. El reflector de radar nou (del mateix tipus que el vell) està subjectat a l'obenc d'estribord, una mica més amunt de la creueta, amb brides de niló (de les que es fan servir a jardineria per subjectar les barreres visuals de bruc a les tanques). Per posar el nou m'han anat molt bé els esglaons que vaig instal·lar al pal aquest estiu passat.
Per pujar al pal, m'asseguro sempre a una corda d'escalada de 9 mm posada en doble que faig pujar fins al cap d'amunt del pal amb la drissa de la vela major un nus de buit per agermanar els dos extrems i un mosquetó amb tanca de seguretat. Mitjançant un nus prusic i un mosquetó dono a les cordes la necessària tensió per tal que l'aparell de bloqueig que porto unit a l'anella central de l'arnés d'escalada mitjançant un altre mosquetó amb tanca de seguretat pugui córrer sense encallar-se a mida que vaig pujant pels esglanos i fixo la drissa de la major convenientment a una cornamusa de la base del pal amb un nus de volta mossegada i, a una certa longitud, i per seguretat, amb un parell de mosquetons a dos orificis de la regala mitjançant els corresponents nusos de pardal (o de buit, per més seguretat).Les eines les pujo dins d'un cabasset de pintor que vaig empenyent amunt ja que penja per les nanses d'un jumar (a vegades un simple nus prusic i un mosquetó) que faig passar per la drissa del gènova. D'aquesta manera m'asseguro que no caigui cap eina a coberta o a mar mentre estic feinejant per dalt.
Per pujar al pal, m'asseguro sempre a una corda d'escalada de 9 mm posada en doble que faig pujar fins al cap d'amunt del pal amb la drissa de la vela major un nus de buit per agermanar els dos extrems i un mosquetó amb tanca de seguretat. Mitjançant un nus prusic i un mosquetó dono a les cordes la necessària tensió per tal que l'aparell de bloqueig que porto unit a l'anella central de l'arnés d'escalada mitjançant un altre mosquetó amb tanca de seguretat pugui córrer sense encallar-se a mida que vaig pujant pels esglanos i fixo la drissa de la major convenientment a una cornamusa de la base del pal amb un nus de volta mossegada i, a una certa longitud, i per seguretat, amb un parell de mosquetons a dos orificis de la regala mitjançant els corresponents nusos de pardal (o de buit, per més seguretat).Les eines les pujo dins d'un cabasset de pintor que vaig empenyent amunt ja que penja per les nanses d'un jumar (a vegades un simple nus prusic i un mosquetó) que faig passar per la drissa del gènova. D'aquesta manera m'asseguro que no caigui cap eina a coberta o a mar mentre estic feinejant per dalt.
Ha tocat canviar les dues bateries
He substituït les velles bateries de cotxe per un parell de bateries marines Vetus. Cada bateria té una tensió entre borns de 12 V i una capacitat de càrrega de 90 Ah; una reserva de capacitat de 170 min (a 25 A), i una considerable capacitat de descàrrega en arrencada en fred de 660 A. La carcassa és hermètica, a excepció d'un orifici de ventilació o vàlvula de reducció de pressió.
Les reixetes de plom i calci eviten la pèrdua d'electròlit: no s'han reomplir d'aigua la (les bateries convencionals estan fetes de plom i antimoni i requereixen aportar l'aigua destil·lada perduda durant el funcionament). Per facilitar l'observació del nivell de càrrega a primer cop d'ull a la part superior hi ha un indicador amb una petita lent (verd: carregada, vermell: poca càrrega o descarregada). Aquestes bateries es poden carregar fent ús de l'alternador del motor (navegant a motor) o bé amb un carregador de bateries convencional (connectat a la torreta de servei de l'amarri).
Les dues bateries estan disposades en paral·lel, i el sistema disposa d'un selector de bateries que permet alternar la bateria de servei amb la bateria d'arrancada del motor. Segons les especificacions tècniques, l'auto descàrrega d'una d'aquestes bateries no supera el 3% de la seva capacitat cada mes. Tot i que aquestes bateries permeten molts cicles de càrrega i descàrrega, els fabricants recomanen alternar les dues bateries (ara la bateria A per arrancar el motor i la bateria B com a bateria de servei, adés, la bateria B per arrancar el motor i la bateria B com a bateria de servei ...), si es dediqués permanentment una de les bateries a l'arrancada del motor, com que aquesta es fa servir relativament poc, la seva vida seria més curta. Per contra, la segona bateria destinada a bateria de servei es descarrega massa sovint (és clar que tot depèn del nombre d'aparells que es fan servir: nevera, radio, llums de navegació (si es navega a vela), etcètera.
Per igualar i allargar la vida d'ambdues bateries és recomanable anar alternant la seva funció i, per tant, la seva càrrega amb l'alternador quan es navega a motor. Atenció, però, a manipular el commutador mentre està funcionant el motor i, doncs, l'alternador, ja que es podria malmetre el sistema elèctric d'arrancada del motor: l'accionament del commutador cal fer-lo abans d'arrancar el motor i no fer cap canvi fins haver-lo parat. No obstant això, com que el Sobrevent no té molts aparells de servei (pràcticament només la radio i els llums de navegació, el pilot automàtic de canya no acostumo a fer-lo servir si navego a vela), sempre tinc la posició del commutador de manera que totes dues bateries subministren càrrega i es carreguen simultàniament amb l'alternador del motor (quan navego a motor).
Les reixetes de plom i calci eviten la pèrdua d'electròlit: no s'han reomplir d'aigua la (les bateries convencionals estan fetes de plom i antimoni i requereixen aportar l'aigua destil·lada perduda durant el funcionament). Per facilitar l'observació del nivell de càrrega a primer cop d'ull a la part superior hi ha un indicador amb una petita lent (verd: carregada, vermell: poca càrrega o descarregada). Aquestes bateries es poden carregar fent ús de l'alternador del motor (navegant a motor) o bé amb un carregador de bateries convencional (connectat a la torreta de servei de l'amarri).
Les dues bateries estan disposades en paral·lel, i el sistema disposa d'un selector de bateries que permet alternar la bateria de servei amb la bateria d'arrancada del motor. Segons les especificacions tècniques, l'auto descàrrega d'una d'aquestes bateries no supera el 3% de la seva capacitat cada mes. Tot i que aquestes bateries permeten molts cicles de càrrega i descàrrega, els fabricants recomanen alternar les dues bateries (ara la bateria A per arrancar el motor i la bateria B com a bateria de servei, adés, la bateria B per arrancar el motor i la bateria B com a bateria de servei ...), si es dediqués permanentment una de les bateries a l'arrancada del motor, com que aquesta es fa servir relativament poc, la seva vida seria més curta. Per contra, la segona bateria destinada a bateria de servei es descarrega massa sovint (és clar que tot depèn del nombre d'aparells que es fan servir: nevera, radio, llums de navegació (si es navega a vela), etcètera.
Per igualar i allargar la vida d'ambdues bateries és recomanable anar alternant la seva funció i, per tant, la seva càrrega amb l'alternador quan es navega a motor. Atenció, però, a manipular el commutador mentre està funcionant el motor i, doncs, l'alternador, ja que es podria malmetre el sistema elèctric d'arrancada del motor: l'accionament del commutador cal fer-lo abans d'arrancar el motor i no fer cap canvi fins haver-lo parat. No obstant això, com que el Sobrevent no té molts aparells de servei (pràcticament només la radio i els llums de navegació, el pilot automàtic de canya no acostumo a fer-lo servir si navego a vela), sempre tinc la posició del commutador de manera que totes dues bateries subministren càrrega i es carreguen simultàniament amb l'alternador del motor (quan navego a motor).
domingo, 22 de julio de 2007
canviant la vela major ... netejant el carril i posant esglaons al pal
Ja tinc la nova vela major. També he de netejar el carril perquè està una mica brut de greix. Estic instal·lant uns esglaons plegables al pal per poder-hi treballar amb condicions; són de nylon reforçat amb resines. En tinc catorze. Cada un va fixat amb cinc reblons d'alumini al pal. De moment ja n'he posat dos i ja he trobat la manera d'anar-los posant, assegurant-me amb el shunt Peltz i un nus autoblocant.
martes, 22 de mayo de 2007
Pujant al pal ... tot sol
Aquesta primavera, al Sobrevent li ha tocat passar la ITB, a més d'algua millora que li he anat fent. El gigre de babord del reenviament de la drissa de la vela major que no funcionava ja està arreglat; els altres s'han netejat. S'ha instal·lat un comptarevolucions per poder vigilar el règim del motor des de la banyera, amb el corresponent comptador d'hores de funcionament que, de fet, no em calia, perquè ja en n'hi ha un d'instal·lat al costat de la taula de cartes, però el nou anava incorporat al compta-voltes, de fet també serà d'utilitat llegir el compta-hores de motor des de la banyera. També té un quadre elèctric nou enlloc de l'antic el qual ja tenia malmeses part del plàstic de la tapa i també algun porta-fussibles. S'han canviat els dos ànodes de zinc, tots dos situats damunt l'eix del motor, un d'ells en el seu extrem exterior, a l'altura del cargol de fixació de hèlix, i el segon a ciquanta centímetres del primer. L'obra viva i l'hèlix netes de crustacis i, nova pintura protectora a l'obra viva.
Després de les operacions de manteniment i revisió, novament a l'amarrador, el primer dia que anava a sortir vaig voler abaixar una mica la botavara i - ja m'ho temia des de feia temps - l'amant de la botavara (la drissa) s'havia quedat travat a dalt de tot. Vaig arriar en banda la drissa, i vaig mirar de bellugar-la per alliberar-la, però res de res, la botavara ni pujava ni baixava. Caldria que pugés a fins dalt del pal. Així, doncs, per seguretat, vaig començar per canviar les drisses de la major i del floc ja que no sabia quan de temps feia que estaven en servei, amb un mosquetó vaig anusar 30 m d'una de les meves velles cordes d'escalada de 9 mm de diàmetre, i la vaig fixar a la cornamusa de la base del pal, ben assegurada a més a més amb una baga plana i un parell de mosquetons a la regala conectats als orificis de la regala; vaig treure l'arnès de cintura, els estreps de cinta americana i els punys jumar i au, amunt, com en els meus temps d'escalador. Abans de començar a pujar, vaig tesar tot el que vaig poder la corda amb l'ajut d'un nus prúsic fet amb un cordino i fixat en una de les cornamuses per tal de guanyar el màxim d'elongació de la corda (dinàmica). Hauria anat molt millor una corda estàtica. Mentre ascendia per la corda de 9 mm prèviament hissada amb la drissa de la vela major i fixada convenientment a les cornamuses de babord del pal, m'assegurava amb un nus prúsic fet amb una baga de cordino de 3 mm de diàmetre passat a través de la corda de seguretat de 9 mm que vaig fixar per on puja la drissa del floc. Per descansar em vaig posar un arnès de pit amb un mosquetó entre les anses per connectar-me al prúsic de més amunt i quedar-me en una posició relativament còmada. La força es fa amb les cames pujant així, però puc assegurar que no és gens còmode. En una paret de roca és molt més agradable.
Abans de començar a pujar ja m'havia deixat preparada la corda de ràpel - passada pel mosquetó amb tanca de seguretat on havia fixat la corda per on remuntava amb els jumars - per tal de descendre amb més seguretat i comoditat. Després de diversos intents vaig arribar a poder alliberar l'amant de la botavara; la politxa estava trencada i la drissa s'havia quedat encaixada entre l'eix i el plàstic trencat, per això no podia ni fer baixar ni fer pujar la botavara. No havia previst, però, que l'allargament de la corda d'escalada - dinàmica - va fer que el mosquetó baixés ben bé uns 20 cm, amb la qual cosa, no podia arribar a l'extrem del pal per poder posar-me en una posició decent per poder treballar. Per sort, amb l'ajut de la meva navalla suissa vaig poder tallar la drissa vella de la botavara (força malmesa) i substituir-la per una de nova que vaig fer passar per un mosquetó de forma provisional unit a la baga feta amb el troç de drissa que ha quedat de tallar-la el nus de pescador de la qual l'he hagut de fer amb una sola mà perquè no trobava la posició sobre els estreps i girava sobre el meu eix. A la propera, pujaré fins dalt, en previsió del defecte del sistema d'ascens per la corda dinàmica, miraré de substituir-la per un tram de corda estàtica, intentaré acabar d'hissar-me amb l'ajut de la corda de ràpel i, si fos necessari, faré pujar un estrep més al capdamunt del pal. En acabar, vaig fer passar el descensor de vuit per la corda del ràpel lentament, cansat d'estar mig abraçat al pal, però content de tornar a posar els peus a coberta, mig marejat d'estar tanta estona en una posició tan incòmoda. De moment, la solució provisional del mosquetó ha funcionat i ja he pogut tornar a sortir vàries vegades.
També m'ha arribat la nova vela major, tota blanca, amb la seva bonica bossa de color vermell, però abans, caldrà que torni a pujar al pal per netejar el carril dels patins de la vela major amb un pinzellet i un drap impregnat amb una mica de gasolina, massa brut de greix. L'anterior propietari, per tal que els patins de la vela major llisquessin bé pel carril, va fer servir greix de motor enlloc de lubricant de silicona. Si no el negejés, embrutaria de seguida la nova vela major. També he adquirit un cable d'acer i una peça per fixar-la a dalt del pal, d'acer inoxidable, per poder aparellar un tormentí en un estai de trinqueta de posar i treure; miraré de fer servir l'antic tensor de l'estai de popa si puc refer la rosca desgastada. La peça que fixa l'estai a dalt de pal l'he d'instal·lar amb reblons, per tant em caldrà pujar el trepant sense cable. Déu n'hi do la feina que encara hi tinc al pal ! Poc a poc i bona lletra i sense deixar de navegar.
He port el meu sextant de plàstic Mark Davis 15' i les taules de navegació astronòmica al Sobrevent per tal de començar a fer pràctiques sitemàtiques de situació per observació del pas del Sol pel meridià local. M'agradaria arribar a tenir una bona destresa en l'ús del sextant i les taules, almenys en les observacions del Sol. Tot és qüestió de pràctica i més pràctica.
La setmana passada vaig convidar un company a l'Albert (un company de la feina) i la seva comapanya a fer un tomb. Tot i la broma persistent que impedia una visibilitat suficient per gauidir dels paisatges de la costa de Tarragona, els va agradar força. Vaig poder pujar i baixar la botavara per hissar, arriar i trimar bé la vela major. La solució provisional funciona.
Després de les operacions de manteniment i revisió, novament a l'amarrador, el primer dia que anava a sortir vaig voler abaixar una mica la botavara i - ja m'ho temia des de feia temps - l'amant de la botavara (la drissa) s'havia quedat travat a dalt de tot. Vaig arriar en banda la drissa, i vaig mirar de bellugar-la per alliberar-la, però res de res, la botavara ni pujava ni baixava. Caldria que pugés a fins dalt del pal. Així, doncs, per seguretat, vaig començar per canviar les drisses de la major i del floc ja que no sabia quan de temps feia que estaven en servei, amb un mosquetó vaig anusar 30 m d'una de les meves velles cordes d'escalada de 9 mm de diàmetre, i la vaig fixar a la cornamusa de la base del pal, ben assegurada a més a més amb una baga plana i un parell de mosquetons a la regala conectats als orificis de la regala; vaig treure l'arnès de cintura, els estreps de cinta americana i els punys jumar i au, amunt, com en els meus temps d'escalador. Abans de començar a pujar, vaig tesar tot el que vaig poder la corda amb l'ajut d'un nus prúsic fet amb un cordino i fixat en una de les cornamuses per tal de guanyar el màxim d'elongació de la corda (dinàmica). Hauria anat molt millor una corda estàtica. Mentre ascendia per la corda de 9 mm prèviament hissada amb la drissa de la vela major i fixada convenientment a les cornamuses de babord del pal, m'assegurava amb un nus prúsic fet amb una baga de cordino de 3 mm de diàmetre passat a través de la corda de seguretat de 9 mm que vaig fixar per on puja la drissa del floc. Per descansar em vaig posar un arnès de pit amb un mosquetó entre les anses per connectar-me al prúsic de més amunt i quedar-me en una posició relativament còmada. La força es fa amb les cames pujant així, però puc assegurar que no és gens còmode. En una paret de roca és molt més agradable.
Abans de començar a pujar ja m'havia deixat preparada la corda de ràpel - passada pel mosquetó amb tanca de seguretat on havia fixat la corda per on remuntava amb els jumars - per tal de descendre amb més seguretat i comoditat. Després de diversos intents vaig arribar a poder alliberar l'amant de la botavara; la politxa estava trencada i la drissa s'havia quedat encaixada entre l'eix i el plàstic trencat, per això no podia ni fer baixar ni fer pujar la botavara. No havia previst, però, que l'allargament de la corda d'escalada - dinàmica - va fer que el mosquetó baixés ben bé uns 20 cm, amb la qual cosa, no podia arribar a l'extrem del pal per poder posar-me en una posició decent per poder treballar. Per sort, amb l'ajut de la meva navalla suissa vaig poder tallar la drissa vella de la botavara (força malmesa) i substituir-la per una de nova que vaig fer passar per un mosquetó de forma provisional unit a la baga feta amb el troç de drissa que ha quedat de tallar-la el nus de pescador de la qual l'he hagut de fer amb una sola mà perquè no trobava la posició sobre els estreps i girava sobre el meu eix. A la propera, pujaré fins dalt, en previsió del defecte del sistema d'ascens per la corda dinàmica, miraré de substituir-la per un tram de corda estàtica, intentaré acabar d'hissar-me amb l'ajut de la corda de ràpel i, si fos necessari, faré pujar un estrep més al capdamunt del pal. En acabar, vaig fer passar el descensor de vuit per la corda del ràpel lentament, cansat d'estar mig abraçat al pal, però content de tornar a posar els peus a coberta, mig marejat d'estar tanta estona en una posició tan incòmoda. De moment, la solució provisional del mosquetó ha funcionat i ja he pogut tornar a sortir vàries vegades.
També m'ha arribat la nova vela major, tota blanca, amb la seva bonica bossa de color vermell, però abans, caldrà que torni a pujar al pal per netejar el carril dels patins de la vela major amb un pinzellet i un drap impregnat amb una mica de gasolina, massa brut de greix. L'anterior propietari, per tal que els patins de la vela major llisquessin bé pel carril, va fer servir greix de motor enlloc de lubricant de silicona. Si no el negejés, embrutaria de seguida la nova vela major. També he adquirit un cable d'acer i una peça per fixar-la a dalt del pal, d'acer inoxidable, per poder aparellar un tormentí en un estai de trinqueta de posar i treure; miraré de fer servir l'antic tensor de l'estai de popa si puc refer la rosca desgastada. La peça que fixa l'estai a dalt de pal l'he d'instal·lar amb reblons, per tant em caldrà pujar el trepant sense cable. Déu n'hi do la feina que encara hi tinc al pal ! Poc a poc i bona lletra i sense deixar de navegar.
He port el meu sextant de plàstic Mark Davis 15' i les taules de navegació astronòmica al Sobrevent per tal de començar a fer pràctiques sitemàtiques de situació per observació del pas del Sol pel meridià local. M'agradaria arribar a tenir una bona destresa en l'ús del sextant i les taules, almenys en les observacions del Sol. Tot és qüestió de pràctica i més pràctica.
La setmana passada vaig convidar un company a l'Albert (un company de la feina) i la seva comapanya a fer un tomb. Tot i la broma persistent que impedia una visibilitat suficient per gauidir dels paisatges de la costa de Tarragona, els va agradar força. Vaig poder pujar i baixar la botavara per hissar, arriar i trimar bé la vela major. La solució provisional funciona.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)