El pilot de canya funciona. Seguretat. Un iol amb amb major àurica. Albiro una tortuga morta.

Hi ha una mica de marejol. Bufa xaloc (SO), força 3. He sortit a navegar per fer unes quantes provatures: el pilot automàtic de canya (funciona), ajut que vull començar a fer servir enlloc de trincar la canya a la via, tot i que, és clar, he de practicar. M'enduré el manual a casa per estudiar bé totes les funcions. Augmentarà el consum de la bateria de servei, però ja hi compto: la carregaré més sovint. També he provat les dues petites politges instal·lades a la regala de babord i estribord i amb les quals vull provar de governar des de proa o bé des de prop del pal, cas que convingués en alguna maniobra, com ara, hissar el tormentí o bé en una presa de rissos. També aprofitaré per provar una nova manera d'instal·lar la línia de vida. He doblat la vella corda d'escalar de 10,5 mm (de la qual ja n'havia tallat, fa temps, alguns metres per a les amarres de proa) i li fet un nus de buit just a la meitat. He instal·lat una baga afermada a proa, al suport del politjó de l'àncora, (per absorbir l'energia d'una possible estrebada) i un mosquetó de seguretat pel qual li he fet passar l'anell del nus de buit; després, he disposat ambdós trams fins a popa, un a estribord i l'altre a babord, cada un entre la crugia i l'obenc respectiu). Els extrems els connecto a una baga i un mosquetó, un a la cornamusa de l'aleta de babord i l'altre a la d'estribord. Per tal que els dos trams de línia s'elevin un cert angle (des de popa al pal) que faciliti el desplassament d'un nus auto blocant - al qual hom s'ha de connectar quan s'hagi de sortir de la banyera per anar a coberta - he fet un nus de buit a la drissa de l'espinnaker i he afermat l'altre extrem a la cornamusa del pal; a la nansa de nus hi he posat dos mosquetons per connectar-hi les línies i mantenir-les una mica tesades (per facilitar que els nusos auto blocants llisquin bé sense tracció quan hom es trasllada de la banyera fins, més o menys, al costat del pal a fi de poder, hissar o arriar la vela major, prendre rissos, etcètera. Per continuar fins a proa cal assegurar-se als dos trams de línia que van del pal a proa mitjançant els corresponent nusos auto blocants que ja deixo fets i posats. El sistema crec que és una mica més segur que el que feia servir fins ara, però hi ha un mica més d'enrenou a coberta amb les línies posades. No em dono per satisfet, però: provaré també - a la pròxima sortida - la disposició clàssica de les línies de vida, a ras de coberta. Fa molta xafogor. No he parat de fer provatures mentre navegàvem en cenyida al rumb 120º. Amb les ulleres de sol, que no tinc graduades, em resulta impossible llegir la lletra menuda del manual del pilot de canya: ho hauré de fer a port, o millor, a casa. Entre això i aquesta mica de marejol que hi ha acabaria marejant-me si continués llegint el manual i governant a la canya mentre toco els botons del pilot per anar fent proves, posant-me i traient-me les ulleres, enfoncant i desenfocant la vista. Ja eren les 13:00 UTC quan he decidit tornar a port. He virat per rodó i amb el vent aparent entrant per l'aleta ens hem anat apropant a la bocana del port. Ja molt a prop del port he pogut contemplar com navegava un iol amb vela àurica i botaló, amb un ianqui hissat, amb rumb 060º, a set cables per l'amura de babord. A tres cables de la bocana, després d'enrotllar el gènova i d'arriar la vela major i les defenses, quan ja estava a 50 m de la marca d'estribord de la bocana m'ha estranyat veure-hi una tortuga, mantenint-se a la superfície. És la segona que albiro; la primera, fa un parell d'anys. Tot just identificat l'animal com una tortuga, m'he posat molt content. Estic de sort - he pensat -: durant l'anterior sortida (una setmana enrere) vaig poder albirar un parell de dofins i un encontre amb un animal marí sempre m'emociona. Malgrat tot, la tortuga estava morta: surava a la superfície, segurament, des de feia ja uns quants dies, ja que el seu estat de descomposició s'ha fet evident quan l'he tingut a tres metres pel través d'estribord. He virat en rodó al seu voltant per assegurar-me que l'animal estava mort: presentava un color entre marró i blanc, i estava tot inflat, vet aquí que surés talment como una boia, sense capbussar-se quan ens hi apropàvem; les plaques de la closca les tenia ja mig despreses. M'he entristit en adonar-me'n. Ja estava apunt de donar avís de l'albirament; la tortuga mediterrània és una espècie protegida i cal donar la posició de l'animal per tal que, si és necessari - podria estar ferida per haver mossegat un ham de palangre o, simplement estar malalta -, es pugui ajudar l'animal. El cel era del color del plom i la calor m'esclafava assegut vora la canya. He maniobrat lentament fins a l'amarri, travessant una zona d'aigua bruta de combustible provinent de la sentina massa bruta d'alguna embarcació del pantalà de més a ponent. He endreçat les coses amb calma, i he ruixat amb aigua dolça la coberta del Sobrevent. Avui hi ha poca gent al port, i la major part de les persones que hi ha, estan dinant alegrament a les terrasses dels restaurants. El xaloquet ha caigut una mica, però continua bufant, tímidament.

Algunes feines de manteniment durant el mes de juliol

He netejat i pintat les dues àncores amb una capa d'imprimació amb base d'epoxy i les haig estibat al cofre d'estribord, a punt per preparar l'una o bé l'altra segons el tipus de fondeig: una Britany, de 10 kg, com a àncora de respecte i d'un eventual fondeig per popa; i l'àncora principal, una Kobra, de 12 kg. Al cofre d'estribord també hi he estibat un tram de cadena de 10 m, amb el grillet a punt per muntar l'àncora ràpidament i un cap de fondeig de 50 m al cofre de babord. Al cofre de proa hi he estibat la línia de fondeig principal: 25 m de cadena de 8 mm i 50 m de cap.

He reparat el forat que causava la fuita de l'embarcació auxiliar (una neumàtica) amb un pedaç i cola adhesiva, i l'he estibat al cofre d'estribord, juntament amb l'inflador, el ruixó i el seu cap, i els dos rems.

He netejar i rascat el vernís (ja molt embellit) amb paper de vidre la taula de cartes i l'he tornat a pintar amb vernís

Per poder donar més o menys bossa a la vela major, he instal·lat una politja i he habilitat el gigre de la botavara per poder regular la tensió del "pajarín"

He netejat i sanejat la fusta de l'engraellat del terra de la banyera i l'he protegit amb una capa d'oli de teca.

Haig envernissat la fusta del plafó d'instruments que hi ha a l'entrada de la cabina i les dues planxes de contraplacat que tanquen el tambutxo.

També he fet neteja de la cabina de proa.

He tornat a posar el gènova nou ... he vernissat la taula de cartes ...ús del sel·lector de bateries

Ahir, diumenge, vaig sortir a la tarda. Eren les 18 h (HO) quan sortia per la bocana del port, altra vegada amb el gènova nou. Durant l'hivern i primavera l'havia substituït pel vell, més pesant i sufert. La veritat és que hi ha una gran diferència de rendiment: el nou, és clar, és molt millor.

La navegació ha estat plaent (vent de component Sud, força 3). He posat rumb a la punta cardinal sud de la platja de Tamarit i he fet unes quantes virades per avant i, per tornar, una per rodó, navegant amb vent per l'aleta fins poc abans del Far de Torredembarra; tot seguit he enrotllat el gènova i, en empopada m'he apropat a un cable de la bocana, abaixant mentrestant les defenses i arrancant el motor.

Les bateries estan ben carregades. He decidi dedicar la bateria núm. 1 (la situada més al fons del compartiment) a l'arrancada del motor (posició del selector: núm. 1) que es carregarà mentre navegui a motor. La segona la dedico a bateria de servei (posició davantera al compartiment, posició del sel·lector: número 2) i la carregaré amb el carregador de bateries a port de tant en tant; o bé, invertiré cada dos mesos aproximadament les funcions de l'un i l'altra per tal de mantenir les càrregues amb l'alternador i no haver de fer servir tant el carregador a port.

Meduses (Torredembarra-Altafulla, 16 de maig)

Des de començament del mes de maig que he pogut observar aquesta espècie de medusa prop de les platges d'Altafulla i Torredembarra: al Sud de la Punta del Gaià i en la línia batimètrica de -23 m, coincidint amb la situació dels emissaris d'aigües residuals. Hora de l'observació: 12:00 TU Les meduses s'alimenten de larves, zooplancton, i peixos petits que capturen amb el verí de les seves cèl·lules urticants, que també li serveix de defensa. Proliferen mercès a l'augment de salinitat de l'aigua i a la sobrepesca ja que en disminuir el nombre de predadors ja no s'exerceix el suficient control sobre les seves poblacions.

Peixos lluna

La tarda del dissabte passat vaig poder veure tres peixos lluna o bots (Mola mola) navegant a una milla de la costa. Quan vaig albirar el primer, el Sobrevent navegava en cenyida, fent rumb a la Torre de la Mora, des el punt situat al sud del Far de Torredembarra sobre la línia batimètrica de - 50 m. Fent una virada per avant i sense canviar el gènova d'amura vaig aturar el Sobrevent ràpidament, amb les veles en fatxa i la canya a sotavent. El peix nedava tranquil·lament a la superfície, com si prengués el sol, a quatre metres pel través, sense sobresaltar-se en absolut: feia emergir la seva gran aleta dorsal, de tant en tant, per tombar-se altra vegada, i així successivament. La seva longitud era inferior a 1 m, tot i que no n'estic molt segur; la coloració, d'un gris platejat. Els peixos lluna tenen una cua (aleta caudal) molt petita, i els més petits de ben segur que semblen peixos globus (per la forma que tenen). Durant uns instants vaig poder veure també la seva aleta ventral, de dimensions similars a la dorsal. Després, el peix es va submergir amb moviments pausats i vaig tornar a posar el Sobrevent al rumb que portava. Els bots s'alimenten principalment de meduses (com les tortugues marines), tot i que també es nodreixen de calamars, peixets petits, crustacis, zooplancton, algues. Els tres que he observat nedaven sols. He intentat fer una foto del primer, del qual he passat més a prop que dels altres dos, però malgral la docilitat de l'animal, no m'ha donat temps (tenia la càmera a la cabina); les imatges que podeu veure a sota les he enllaçat directament de la wikipedia [peix lluna (Mola mola)].     crèdits de les imatges: Wikipedia

Nusos i voltes: sobre l'as de guia

Un dels nusos més emprats, tant a mar com a muntanya, és l'as de guia. És un nus resistent a la tracció (no n'és tant, però, que el nus de vuit), fàcil de fer i desfer, a més de ser força fiable. A continuació parlaré d'algunes coses curioses sobre el per què del seu nom. L'as de guia (o aix: Panxo Pi-Suñer, Nusos mariners, Noray, 1995) es coneix també amb el nom de “bulin”, anglicisme que ve de“bowline”. Aquesta paraula és ben bé nàutica - “line”: cap (de fondeig, d'amarratge ...), i “bow” (proa) -, tot i que aquest nus ja el coneixien els antics egipcis ja que s'ha forma part de diverses troballes arqueològiques. En els temps de la marina de vela, navegar de bolina designava el rumb que modernament coneixem com a cenyida (el vent aparent entra per una de les amures, formant un angle de 45º amb la línia de que va de la roda al codast, aproximadament). Per altra banda la bolina també designava un dels caps que forma part de l'eixàrcia de labor dels grans velers i que, precisament, treballa amb tensió quan l'embarcació porta rumb de bolina. La designació as de guia amb què a la mediterrània coneixem aquest nus (antigament aix ) ja és més difícil de dilucidar. D'una banda, pot ser que as vingui de aix. El mot aix, segons el diccionari Català-Balear no sembla que tingui una relació clara amb els termes mariners: (aix de la roda d'un carro) . Davant d'això, em sembla que as o aix estén el seu significat a “peça important o capdal de ...” (la funció que ha de fer el dispositiu), és a dir, l'"as" vindira a ser el propi nus. Per altra banda “guia” sí que sembla fer referència a un cap, modernament, per exemple, la guia del “mort” amb que amarrem l'embarcació. He consultat del diccionari de la Real Academia de la Lengua i, efectivament, una guia (en la llengua germana, el castellà) és un cap o corda. En alpinisme, aquest nus es coneix també amb les dues designacions: “as de guia” i "bulin". Pel que fa a la primera, es podria pensar que ve dels guies alpins i el nus amb què s'encordaven als seus clients en els primers temps de l'alpinisme, però no és pas així, això és una anècdota púrament circumstancial. que aquesta sigui l'explicació – i “bulin” (del terme “bowline”).


crèdits: Wikipedia

El Sobrevent ja té tormentí !

Ja fa uns quants dies que em va arribar el tormentí storm bag dissenyat per ser instal·lat a l'estai del gènova. L'han enviat directament des de la localitat de La Trinité Sur Mer (Morbihan, Bretangne Sud). És un tormentí de 4 m2 (prou gran per al petit Sobrevent. L'storm bag és de concepció moderna, en el sentit que, com ja he dit, no necessita un estai volant per ser aparellat: només cal enrotllar el gènova, recollir les escotes i adaptar la bossa (d'un color groc llampant, ben visible) on la petita vela va plegada de tal manera que sigui molt fàcil d'aparellar cas que el vent sigui excessiu per al gènova tot i enrotllat. La bossa, plegada, té forma de llibre. Les escotes pròpies cal connectar-es a les anelles que duu pel costat que s'obra. Havent enrotllat el gènova i, si cal, amb l'ajut del motor (per mantenir ben equilibrat el valer), ens situem ben afermats al balcó de proa (arnés i línia de vida), tot seguit obrim la bossa del tormentí com obríssim un llibre, i el centrem a proa de l'estai del gènova; tanquem ambdues parts, afermem el puny d'amura, i connectem la drissa lliure de l'espi al puny de drissa. Tornem a connectar el mosquetó d'obertura ràpida a les escotes i, amb elles, ràpidament ens retirem a la banyera o al peu del pal, segons tinguem o no dirigida tota la maniobra a la banyera. Farem passar les escotes del tormentí per les politges del carro i, cobrant-les, despleguem la vela horitzontalment, del puny d'amura cap al pal. Tot seguit, la hissem amb la drissa de l'espi, ben templada amb l'ajut del xigre. Cacem escotes i ja tenim operativa una vela robusta i petita per a vents molt forts. Per tal d'equilibar bé el veler i navegant en cenyida, o de bolina ... caldrà prendre el segon ris de la major. D'aquesta manera podem posar-nos a la capa, si cal i és convenient. Si, per contra, es decidim - i es pot - córrer el temporal, podem arriar del tot la major i fer ús només del petit tormentí, amb el vent aparent per l'aleta, si pot ser (si la mar ho permet).

Tota la informació del fabricant aquí