Nusos i voltes: sobre l'as de guia

Un dels nusos més emprats, tant a mar com a muntanya, és l'as de guia. És un nus resistent a la tracció (no n'és tant, però, que el nus de vuit), fàcil de fer i desfer, a més de ser força fiable. A continuació parlaré d'algunes coses curioses sobre el per què del seu nom. L'as de guia (o aix: Panxo Pi-Suñer, Nusos mariners, Noray, 1995) es coneix també amb el nom de “bulin”, anglicisme que ve de“bowline”. Aquesta paraula és ben bé nàutica - “line”: cap (de fondeig, d'amarratge ...), i “bow” (proa) -, tot i que aquest nus ja el coneixien els antics egipcis ja que s'ha forma part de diverses troballes arqueològiques. En els temps de la marina de vela, navegar de bolina designava el rumb que modernament coneixem com a cenyida (el vent aparent entra per una de les amures, formant un angle de 45º amb la línia de que va de la roda al codast, aproximadament). Per altra banda la bolina també designava un dels caps que forma part de l'eixàrcia de labor dels grans velers i que, precisament, treballa amb tensió quan l'embarcació porta rumb de bolina. La designació as de guia amb què a la mediterrània coneixem aquest nus (antigament aix ) ja és més difícil de dilucidar. D'una banda, pot ser que as vingui de aix. El mot aix, segons el diccionari Català-Balear no sembla que tingui una relació clara amb els termes mariners: (aix de la roda d'un carro) . Davant d'això, em sembla que as o aix estén el seu significat a “peça important o capdal de ...” (la funció que ha de fer el dispositiu), és a dir, l'"as" vindira a ser el propi nus. Per altra banda “guia” sí que sembla fer referència a un cap, modernament, per exemple, la guia del “mort” amb que amarrem l'embarcació. He consultat del diccionari de la Real Academia de la Lengua i, efectivament, una guia (en la llengua germana, el castellà) és un cap o corda. En alpinisme, aquest nus es coneix també amb les dues designacions: “as de guia” i "bulin". Pel que fa a la primera, es podria pensar que ve dels guies alpins i el nus amb què s'encordaven als seus clients en els primers temps de l'alpinisme, però no és pas així, això és una anècdota púrament circumstancial. que aquesta sigui l'explicació – i “bulin” (del terme “bowline”).


crèdits: Wikipedia

El Sobrevent ja té tormentí !

Ja fa uns quants dies que em va arribar el tormentí storm bag dissenyat per ser instal·lat a l'estai del gènova. L'han enviat directament des de la localitat de La Trinité Sur Mer (Morbihan, Bretangne Sud). És un tormentí de 4 m2 (prou gran per al petit Sobrevent. L'storm bag és de concepció moderna, en el sentit que, com ja he dit, no necessita un estai volant per ser aparellat: només cal enrotllar el gènova, recollir les escotes i adaptar la bossa (d'un color groc llampant, ben visible) on la petita vela va plegada de tal manera que sigui molt fàcil d'aparellar cas que el vent sigui excessiu per al gènova tot i enrotllat. La bossa, plegada, té forma de llibre. Les escotes pròpies cal connectar-es a les anelles que duu pel costat que s'obra. Havent enrotllat el gènova i, si cal, amb l'ajut del motor (per mantenir ben equilibrat el valer), ens situem ben afermats al balcó de proa (arnés i línia de vida), tot seguit obrim la bossa del tormentí com obríssim un llibre, i el centrem a proa de l'estai del gènova; tanquem ambdues parts, afermem el puny d'amura, i connectem la drissa lliure de l'espi al puny de drissa. Tornem a connectar el mosquetó d'obertura ràpida a les escotes i, amb elles, ràpidament ens retirem a la banyera o al peu del pal, segons tinguem o no dirigida tota la maniobra a la banyera. Farem passar les escotes del tormentí per les politges del carro i, cobrant-les, despleguem la vela horitzontalment, del puny d'amura cap al pal. Tot seguit, la hissem amb la drissa de l'espi, ben templada amb l'ajut del xigre. Cacem escotes i ja tenim operativa una vela robusta i petita per a vents molt forts. Per tal d'equilibar bé el veler i navegant en cenyida, o de bolina ... caldrà prendre el segon ris de la major. D'aquesta manera podem posar-nos a la capa, si cal i és convenient. Si, per contra, es decidim - i es pot - córrer el temporal, podem arriar del tot la major i fer ús només del petit tormentí, amb el vent aparent per l'aleta, si pot ser (si la mar ho permet).

Tota la informació del fabricant aquí

tornant a la calma de l'estiu

[dilluns, 2 d'agost]
La mar una mica moguda, amb marejol, ha durat un dies més; el vent, però, ha canviat a component SW i la seva força ha baixat clarament a F3, amb algunes ràfegues, això sí, caient notablement cap al final de la jornada. He tornat ha sortir – aquesta vegada, de tarda, sense tripulació – i he pres la precaució de no desenrotllar del tot el gènova. Sortint del port he posat rumb al Sud i, poc després, he fet una virada per avant, posant rumb al Castell de Tamarit. He perfeccionat el senzill aparell per fixar la canya (dos caps de 9 mm i un parell de cordinos amb nusos autoblocants per fixar a la canya i així poder regular-la) i l'he provat en rumb de cenyida: ha donat un bon resultat. Això m'ha permès fer ordre a la cabina mentre navegava. Mirant pels portells podia observar el marejol al nivell dels metacrilats mentre escoltava el Sobrevent com passava les onades. A mtja tarda aquest rumb oest és molt agradable perquè les veles fan ombra a la banyera; m'hi acomodo i em dedico a escoltar la fressa del mar i el vent a les veles.

De sobte m'ha entrat una sed terrible. Normalment acostumo a beure aigua en navegació. Avui, però, he recordat que ahir ens vam deixar una coca-cola a la cabina. Impel·lit per un estrany efecte publicitari he baixat a buscar-la pensant amb el bonic color vermell de la llauna i el seu contacte fresc a les mans però, com no podia ser d'una altra manera, estava a temperatura ambient (30 ºC), i aquesta beguda no m'agrada gens si no és freda. He pensat que si la posava dins d'una bossa la hi lligava un cap i la deixava anar per la popa, remolcant-la una estona, es posaria a la temperatura del mar (20 ºC, si fa no fa) i, per tant, havent baixat uns deu graus la temperatura ja seria altra cosa. M'he divertit observant com el Sobrevent arrossegava l'esquiadora aquàtica una bona estona. Finalment, l'he pujat a bord, com si hagués pescant una tonyina al curricà, i l'he provada. Amb el moviment, el gas de la beguda es feia massa perceptible i la temperatura, encara massa alta. Després de beure'n la meitat, he abocat el que quedava per la borda i m'he guardat l'embàs al cofre de la banyera per porta'l al contenidor de brossa en arribar a port. He tornat a la cabina i m'he begut mitja botella de Solan de Cabras, malgrat estar a temperatura ambient. Molt millor.

[diumenge, 3 d'agost]
Dos dies després de la sortida en què la tripulació va acabar ben marejada, hem tornat a sortir. Avui ja no hi ha marejol. La mar és arrissada i el vent de component SW amb força dos/tres. Hem tornat a repetir la mateixa trajectòria que vaig fer ahir. Aquest cop crec que la tripulació ha gaudit de debò, i el més important: s'ha tret del cap la mala idea de pensar que potser tenia predisposició a marejar-se, la qual cosa, a mi, com a patró, m'ha servir per exculpar-me d'una possible falta d'habilitat emocional - a vegades em fa l'efecte que no sóc prou habil en això - quan es tracta d'ajudar a passar situacions incòmodes, quan les condicions de navegació no són les òptimes. Naturalment, recordo les vegades que, al començament, jo mateix ho passava malament pel mareig, i entenc perfectament que és força desagradable, especialment si hom no té una motivació a prova de vòmits (dit de forma del tot apropiada).

Per no tornar a repetir l'experiment de la coca-cola, he tret el canti de Verdú i l'he omplert amb aigua de les botelles. Al cap de mitja hora ja teníem aigua prou fresca per fer-nos apreciar el senzill plaer de beure en canti. La millor beguda quan fa tanta calor és l'aigua. Ja ho diuen els avis, amb tota la raó del món.

Mentre navegàvem de cenyida he anat a proa i agafat a l'estai m'he dedicat a contemplar com la proa del Sobrevent, content, anava fent via, fruint de la sensació del vent a la cara. He pogut veure unes quantes meduses d'uns deu centímetres de diàmetre i d'un color marró que de seguida hem deixat per l'amura d'estribord. De moment, a la platja encara no han arribat. Passejant amb Puck pel la platja, al capvespre, enguany encara no n'hem vist cap.

Abans de sortir, amb l'ajut de llapis i paper, he explicat a la tripulació les coses bàsiques sobre rumbs i maniobres bàsiques amb la intenció que les poguessin practicar en navegació i així anconseguir que tothom prengués part activa en la navegació: els rumbs més importants (cenyida, través, per l'aleta, empopada, a un llarg, i a un desquarterar), la manera de fer amb les escotes i drisses les voltes mossegades a les cornamusses, la manipulació correcta del gigre (enrotllant l'escota en el sentit de les agulles de rellotge amb un parell de voltes), les precaucions que cal prendre amb el cap de l'enrotllador, la necessitat d'estar ben amatents a la botavara en cas de traslutxar amb vents portants, la maniobra de posar-se a la capa per recollir un nàufrag, ... Les nocions bàsiques de situar-se amb l'ajut de la carta i un compàs de marcacions, l'ús elemental del GPS, etcètera.

Hem practicat la navegació a tots els rumbs, ja que, des del Castell de Tamarit fent el camí invers, que a l'anada hem fet de cenyida, després, a l'hora de tornar ha comportat, lògicament, haver de navegar amb rumb per l'aleta (entrant el vent per l'aleta d'estribord); fins i tot, han practicat l'empopada, obrint la major i el gènova, cada una per una amura (a orelles de mul). Una navegació molt satisfactòria. Confio que la mala estona de fa dos dies hagi estat compensada amb escreix aquesta tarda.

Sobrevent, el meu ocell de mar amb veles noves

El Sobrevent salta com una cabreta les onades (marejol), impulsat per un vent de component SW, de força tres, amb el seu gènova i la seva major nova que ens han fet a Tack Veles (Barcelona). Prou que tocava renovar les velles veles. No obstant això, les conservo, com a veles de respecte. Em quedo absort i relaxat escoltant el pas de l'aigua passant per la carena, amb el Sol a proa, i l'estela que deixa el barco per la popa. Les sortides de tarda no són tan caloroses com les de matí, a ple sol; això sí, el vent sol caure al voltant de les vuit de la tarda i, per tant, sovint he de tornar engegant el motor diesel. A mig dia, per contra, puc apurar fins ben aprop de la bocana navegant a vela.


Quan posava rumb a Torredembarra, en una virada per avant, la botavara ha sortit disparada cap al costat de sotavent. Primer no sabia ben bé què estava passant, però de seguida m'he adonat que s'havia desprès el passador del grillet que connecta l'aparell de politxes de l'escota de la major al carro d'escota. Ràpidament he improvisat una escota amb un cap de nou mil·límetres, un mosquetó de seguretat i un nus dinàmic, com els que tantes vegades havia fet servir a muntanya. Mentrestant, he pogut tornar a posar el passador, muntant novament l'aparell al carro, aquesta vegada, però, afegint una baga plana per amortir les estrebades.

Gènova, drissa i escotes ... renovades

El Sobrevent llueix no solament la major nova sino que, des d'ara, també un llampant gènova. En hissar les veles és ben bé ja com un ocell de mar. Tot comença a estar a punt, doncs, de cara a la navegació d'estiu.

Nou reflector de radar

També he posat un nou reflector de radar. El vell estava ple d'aigua de pluja i molt deteriorat. El reflector de radar nou (del mateix tipus que el vell) està subjectat a l'obenc d'estribord, una mica més amunt de la creueta, amb brides de niló (de les que es fan servir a jardineria per subjectar les barreres visuals de bruc a les tanques). Per posar el nou m'han anat molt bé els esglaons que vaig instal·lar al pal aquest estiu passat.








Per pujar al pal, m'asseguro sempre a una corda d'escalada de 9 mm posada en doble que faig pujar fins al cap d'amunt del pal amb la drissa de la vela major un nus de buit per agermanar els dos extrems i un mosquetó amb tanca de seguretat. Mitjançant un nus prusic i un mosquetó dono a les cordes la necessària tensió per tal que l'aparell de bloqueig que porto unit a l'anella central de l'arnés d'escalada mitjançant un altre mosquetó amb tanca de seguretat pugui córrer sense encallar-se a mida que vaig pujant pels esglanos i fixo la drissa de la major convenientment a una cornamusa de la base del pal amb un nus de volta mossegada i, a una certa longitud, i per seguretat, amb un parell de mosquetons a dos orificis de la regala mitjançant els corresponents nusos de pardal (o de buit, per més seguretat).Les eines les pujo dins d'un cabasset de pintor que vaig empenyent amunt ja que penja per les nanses d'un jumar (a vegades un simple nus prusic i un mosquetó) que faig passar per la drissa del gènova. D'aquesta manera m'asseguro que no caigui cap eina a coberta o a mar mentre estic feinejant per dalt.

Ha tocat canviar les dues bateries

He substituït les velles bateries de cotxe per un parell de bateries marines Vetus. Cada bateria té una tensió entre borns de 12 V i una capacitat de càrrega de 90 Ah; una reserva de capacitat de 170 min (a 25 A), i una considerable capacitat de descàrrega en arrencada en fred de 660 A. La carcassa és hermètica, a excepció d'un orifici de ventilació o vàlvula de reducció de pressió.

Les reixetes de plom i calci eviten la pèrdua d'electròlit: no s'han reomplir d'aigua la (les bateries convencionals estan fetes de plom i antimoni i requereixen aportar l'aigua destil·lada perduda durant el funcionament). Per facilitar l'observació del nivell de càrrega a primer cop d'ull a la part superior hi ha un indicador amb una petita lent (verd: carregada, vermell: poca càrrega o descarregada). Aquestes bateries es poden carregar fent ús de l'alternador del motor (navegant a motor) o bé amb un carregador de bateries convencional (connectat a la torreta de servei de l'amarri).

Les dues bateries estan disposades en paral·lel, i el sistema disposa d'un selector de bateries que permet alternar la bateria de servei amb la bateria d'arrancada del motor. Segons les especificacions tècniques, l'auto descàrrega d'una d'aquestes bateries no supera el 3% de la seva capacitat cada mes. Tot i que aquestes bateries permeten molts cicles de càrrega i descàrrega, els fabricants recomanen alternar les dues bateries (ara la bateria A per arrancar el motor i la bateria B com a bateria de servei, adés, la bateria B per arrancar el motor i la bateria B com a bateria de servei ...), si es dediqués permanentment una de les bateries a l'arrancada del motor, com que aquesta es fa servir relativament poc, la seva vida seria més curta. Per contra, la segona bateria destinada a bateria de servei es descarrega massa sovint (és clar que tot depèn del nombre d'aparells que es fan servir: nevera, radio, llums de navegació (si es navega a vela), etcètera.



Per igualar i allargar la vida d'ambdues bateries és recomanable anar alternant la seva funció i, per tant, la seva càrrega amb l'alternador quan es navega a motor. Atenció, però, a manipular el commutador mentre està funcionant el motor i, doncs, l'alternador, ja que es podria malmetre el sistema elèctric d'arrancada del motor: l'accionament del commutador cal fer-lo abans d'arrancar el motor i no fer cap canvi fins haver-lo parat. No obstant això, com que el Sobrevent no té molts aparells de servei (pràcticament només la radio i els llums de navegació, el pilot automàtic de canya no acostumo a fer-lo servir si navego a vela), sempre tinc la posició del commutador de manera que totes dues bateries subministren càrrega i es carreguen simultàniament amb l'alternador del motor (quan navego a motor).